Mi cabeza rueda en sueños de cristal

Y estallan.

Una figura vista con orgullo

Para sobrevivir de espejos perfectos

Tantos intentos

Que mueren antes de nacer

Me sigo perdiendo

Dentro de una vida espiral

No encuentro el error

De mi caos

Un petit i gran record

Han passat sis anys des que vaig començar a formar part d’aquest institut, no obstant això, recordo el primer dia amb tal nitidesa com si fos ahir. Recordo el primer àpat que vaig fer al menjador, les primeres classes que passaven massa ràpides i, evidentment, les primeres sensacions de desconcert. Tot era tan diferent… no et podies aixecar a fer punta al llapis, ni t’enganxaven gomets per haver fet tota la feina ni tampoc podies anar al lavabo a mitja classe. En aquells temps encara pagàvem amb pessetes, els companys de batxillerat eren com grans mestres i l’institut era un immens laberint on perdre’s era inevitable.

Però, a mesura que han passat els anys, l’institut nou i desconegut del primer dia s’ha anat transformant en un segon habitatge per mi, ja que la quantitat d’amics i l’afany dels professors m’han fet sentir com a casa.

Talment com quan abandones una residència per mudar-te en una altre, i observes les estances buides amb nostàlgia; jo sento, cada vegada més, una pena que sorgeix des de dins just quan penso amb el dia del comiat d’aquesta escola. Després d’aquesta recta final, només em quedaran els records, més bons que dolents, d’aquest meravellós centre d’aprenentatge. Ara bé, sempre seran expressats amb un somriure sincer.

Un mundo

Una vida
Un minuto de presente
Un futuro infinito
Un pasado inolvidable


Muchas reflexiones que escribir en un Blog... ninguna del todo acertada.

Vivo sin estribos
sin razones ni destinos.

Solo persiguiendo el más allá y recordando el ayer.
Tiempo... como una idea eterna, incomprensible en su inmaterialidad.


llevadme al futuro de inmediato, que ya no puedo soportar más.

Como transmitir el olor de las vírgenes flores de los árboles, es un tema complicado. Para hacer sentir una emoción no hay nada mejor que vivir el momento y sentir, en esta primavera temprana, la vida que renace del mundo, la naturaleza. Aquella que, según Spinoza, era Dios y origen de todo lo corporal.

Por que no igualar la naturaleza y nuestro sistema, que funciona por las mismas leyes y redes, todas ligadas entre si. Intentamos investigar, para sobrevivir más años, más felices y sin dolor. ¿Pero realmente, tratamos a lo que nos rodea de la misma forma que nosotros mismos?

Evidentemente que no, y es natural y humano, porque somos egoístas.

Pero sabían ustedes que el egoísmo solo mata las mismas células del emisor. (pero hay algunos que se salvan y les da todo igual)

... el naixement ...

Això és una tarda sòlida de diumenge. Després d'apuntar linies de carboni plenes de violència i crueltat, i les hentalpies de combustió del gas butà de la meva estufa; m'he decidit canviar els aires i escriure unes quantes línies a la transparència d'aquest projecte.

He donat un cop d'ull al diccionari de noms.

Àurea: "d'or"

Un significat simple i directe, el del meu nom. Es veu, que la deesa Venus també el tenia aquest nom, com un "nom d'estar per casa"; ara bé, no em pregunteu a on ho vaig llegir, la meva memòria només dura pocs dies, per no dir minuts.

Res més. Aquí deixo un senyor poema de l'apreciat Joan Brosa.

ECO

Explica'm, tu, què és el sol. - El sol.

Explica'm què és la lluna. - La lluna.

I per què en Pere plora amb desconsol?

Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

I les muntanyes què són? I els estels?

No són més que els estels i les muntanyes.

I aquestes canyes? I aquestes arrels?

Doncs no són més que això: arrels i canyes.

I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquesetes mans que fan l'ombra xinesa?

Digues: i el món? I l'home?

Heus ací
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
I aprèn amb seny que no pots fer res més.

[Joan Brosa]