Un petit i gran record

Han passat sis anys des que vaig començar a formar part d’aquest institut, no obstant això, recordo el primer dia amb tal nitidesa com si fos ahir. Recordo el primer àpat que vaig fer al menjador, les primeres classes que passaven massa ràpides i, evidentment, les primeres sensacions de desconcert. Tot era tan diferent… no et podies aixecar a fer punta al llapis, ni t’enganxaven gomets per haver fet tota la feina ni tampoc podies anar al lavabo a mitja classe. En aquells temps encara pagàvem amb pessetes, els companys de batxillerat eren com grans mestres i l’institut era un immens laberint on perdre’s era inevitable.

Però, a mesura que han passat els anys, l’institut nou i desconegut del primer dia s’ha anat transformant en un segon habitatge per mi, ja que la quantitat d’amics i l’afany dels professors m’han fet sentir com a casa.

Talment com quan abandones una residència per mudar-te en una altre, i observes les estances buides amb nostàlgia; jo sento, cada vegada més, una pena que sorgeix des de dins just quan penso amb el dia del comiat d’aquesta escola. Després d’aquesta recta final, només em quedaran els records, més bons que dolents, d’aquest meravellós centre d’aprenentatge. Ara bé, sempre seran expressats amb un somriure sincer.