Uf... passen els dies ... i em poso excuses per no escriure... han passat masses coses, tinc els sentiments arran de pell... però són uns sentiments incerts. Només era capaç per posar imatges, perquè sovint es diu que una imatge val més que mil paraules.

M'escapo de la realitat constantment, i constantment me'n arrapenteixo... és com una mena de malson lleuger, fàcil de portar, però acumulatiu.
Menjar per oblidar tot el que haig de fer... menjar per no sacrificar-se. Quan en realitat la solució i la medicina de tot plegat és el sacrifici que mai he hagut de fer... i que ara no sé per on començar.

Masses canvis, massa feina, masses coses. Tot se'm remou a la panxa i no se si ho afronto de la millor manera. Tot hi això intento que tot sigui viatjer i no sigui feixuc.

En fi, mai m'ha agradat massa parlar de mi, encara que no ho sembli ni ho demostri massa. Tampoc vull parlar del que he fet i el que deixo de fer... tot són actes, decisius, però en el fons físics, sense massa sentiment i fets sense pensar, com amb desgana.

Avui parlava amb una amiga. Un no s'ha de preocupar si amb una persona no conecta, no és problema d'un o de l'altre, és problema de la xarxa que hi ha entre les persones. Uns la tenen més profunda, més densa; i d'altres prima i subtil, tan lleugera que semblen fets l'un per l'altre.
Quan busquem una relació, en el fons busquem una xarxa suficientment dèbil per ser capaços d'apropar-nos a la persona en qüestió el suficient com per connectar l'un amb l'altre.
No es pot viure fabrican-te xarxa, has de viure desfent-la i sent tolerant; aquest és el meu camí a la vida, i encara em queda un bon tros per recórrer, però també molts anys per fer-ho.